La Comarca de la Safor ha constituït una unitat ecològica molt favorable per a l’assentament humà, almenys des del Pleistocé antic, a causa de les seues característiques geològic-geogràfiques.
En algun moment no ben definit del Pleistocé mitjà l’Homo sapiens neanderthalensis aplegà a les nostres terres i s’assentà en diversos llocs, quedant la seua presència ben acreditada, per exemple, en El Collado, la Cova Foradada de les Muntanyetes (Oliva) i a la Cova de Bolomor (la Vall de Tavernes).
En línies generals podem dir que el clima de la Safor durant l’extens període en què va ser habitada pels hòmens de Neandertal no diferia sensiblement de l’actual i el paisatge d’aleshores era encara recognoscible en extenses àrees, abans de les transformacions agrícoles exhaustives.
El sistema econòmic desenvolupat per la societat musteriana (70.000 a. C aproximadament) es basava en la caça més o menys organitzada i la recol·lecció de fruits silvestres. Els hàbitats eren les coves i els abrics rocosos ben orientats, dominant un territori extens i protegits de les inclemències de l’oratge i de les accions d’altres depredadors. Probablement també establiren assentaments temporals a l’aire lliure.
Amb tot això, l’home de Neandertal era una branca a extingir de l’arbre de l’evolució humana, i així, farà uns 35.000 anys, precisament coincidint amb un important canvi climàtic en l’Europa central i nòrdica (el Würm II, fa irrupció una espècie jove: l’Homo sapiens sapiens (home de Cromagnon), que ocuparà la Terra ple de puixança i absorbirà (o eliminarà) en la nostra regió les últimes poblacions musterianes.
La domesticació de plantes i animals donaria pas al període conegut com a Neolític. L’home deixa de ser un depredador més dins la naturalesa; és ja capaç de produir allò que necessita per a subsistir. Amb la domesticació no els calia caçar per a proveir-se de carn, i amb el cultiu de certes plantes disposaven de reserves alimentàries independents de l’estacionalitat.
La societat neolítica experimentà canvis notables en comparança amb les comunitats paleolítiques precedents. Deixaren les coves i passaren a establir poblats a l’aire lliure; això comportà la construcció de sistemes defensius.
Aquests fenòmens afavoriren el procés d’evolució tecnològica, donant pas a l’Edat dels Metalls. Tal com indica el nom del període, va tindré lloc la invenció de la metal·lúrgia del coure. Així, les noves estructures socioeconòmiques creades a partir de les noves invencions propiciaren el comerç.
En els segles VIII, VII i VI a. C., es pot seguir al Llevant meridional el creixent impacte sobre les poblacions autòctones d’influències fenícies i focenses derivades d’intenses relacions comercials. En aquest període d’orientalització es configura el germen del preibèric. A principis del segle VI a. C., es desencadena el fenonem de la iberització. En aquest sentit la metal·lúrgia del ferro serà un factor clau.
En el 236 a. C. té lloc l’inici de la presència cartaginesa en Ibèria (nom amb què els grecs coneixien l’actual península ibèrica) promoguda per la família Barca. Poc després es produiria l’arriba de Roma a terres hispanes; amb el desembarcament romà l’any 218 a. C. a la colònia grega de Emporion (Empúries); donant lloc a la Segona Guerra Púnica.
La presència de Roma a Ibèria està directament relacionada amb els fets que van tindre lloc al territori valencià, més concretament a la ciutat ibèrica d’Arse / Saguntum, aliada de Roma, la qual va patir el setge i la posterior destrucció per part d’Anníbal, general cartaginés, malgrat que es trobava al límit nord de la zona controlada pels púnics segons els pactes que s’havien constituït amb Asdrúbal, antecessor d’Anníbal, de manera que el territori valencià quedava fora de l’àmbit púnic.
La presència i influència romana tingué una forta repercussió econòmica, social i cultural, deixant una estimable herència, gràcies en part, als set segles en què romangueren en les nostres terres.
Amb el declivi de l’imperi romà entraren en les nostres terres, a principis del segle V, mitjançant diversos tractats (foedus) els visigots, «gots de l’oest», provinents de l’antiga Germània. La seua presència no deixà una gran impremta perquè continuaren mantenint les línies de la romanització, fins l’entrada de l’Islam en el segle VIII. Aquests, ajudant-se de l’herència romana, introduïren una significativa i important revolució tecnològica que conformarien la base de l’actual paisatge agrícola i poblacional de la Safor. Portaren nous cultius (arròs, cotó, cítrics, albergínies, carxofes, canya de sucre, etc.) i un ampli espectre de tècniques de regadiu, sistemes de reg i canalització de l’aigua que ens han arribat fins als nostres dies.
L’any 1238 queia València en poder de Jaume I el Conqueridor, donant pas al futur Regne de València i al desmembrament del món islàmic que conclouria amb la caiguda de Granada en mans dels Reis Catòlics l’any 1492.
Paral·lelament a l’avanç cristià per terres valencianes tindria lloc el fenomen de la repoblació, promoguda i configurada per les cartes de poblament, que es veurà caracteritzada per una dualitat de procedència (aragonesa i catalana), fet que determina la duplicitat actual pel que respecta a la nostra llengua.
La colonització catalana i aragonesa del nou Regne de València entre 1238 i 1425. Font utilitzada
Les cartes de poblament eren document públics lliurats per una autoritat a un grup de persones per poblar un espai. Com document públic que era s’atorgava davant de notari i del seu contingut se’n feien tres còpies: una quedava en els protocols notarials, una altra es lliurava a l’atorgant i l’altra a la nova població.
L’origen de la població de Palmera sembla estar en una antiga alqueria islàmica. En aquesta època es configura l’actual paisatge agrícola de la Safor, constituït per multitud de pobles petits lligats per la xarxa de reg de les séquies del Serpis i el Vernissa. El terme municipal de l’actual Palmera es correspon amb dues finques rústiques o rafals denominades el Rafal Nacla i el Rafal Sineu (partit en dues meitats en l’any 1479: una va quedar en terme de Palmera i l’altra com a partida de la Vela, terme de Bellreguard).
Després de la conquesta cristina, les terres i els rafals foren expropiades i donades a cavallers catalans i aragonesos, en la majoria dels casos, a títol d’heretats franques dins el reialenc de Bairén. Com a hipòtesi, es considera el Rafal Necle o finca del Pedregar, fos donat a un dels pobladors de Bairén (1240), de cognom Bartolí, d’on vindria la denominació per designar les hortes pertanyents a Palmera. Així mateix, Sineu, també és cognom català, raó per la qual podem pensar que l’actual partida de Rafalsineu va ser donada a un altre colon català. Inicialment, va estar vinculada a la jurisdicció del Castell de Bairén (en terme de Gandia) i posteriorment al Ducat de Gandia, fins a la seua desaparició amb les lleis desvinculadores de les Corts de Cadis, passant a ser municipi independent.
Cal senyalar que les terres valencianes, fins al moment en mans dels musulmans, foren ocupades mitjançant tres campanyes de conquesta que s’estengueren entre 1233-1245.
Davant el maltractament als sarraïns (nom amb què la cristiandat anomenà als àrabs) i l’incompliment dels acords dels monarques (la població mudèjar havia tingut dret a practicar l’islam i a regir-se internament segons les seues institucions), els mudèjars («aquells a qui se li ha permés quedar-se») de la part meridional del regne, principalment mà d’obra, es revoltaren l’any 1247 acabdillats per al-Àzraq, qui en aquest any ja controlava els castells d’Ambra (vall de Pego), i d’Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació, va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l’ajuda del soldanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella (disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià), s’independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.
L’expulsió de part de la població musulmana de la vall i la fundació de Gandia foren mesures empreses per Jaume I per a controlar millor la zona, després d’aquesta revolta general dels musulmans valencians (1247 – 1258).
Els abusos dels colonitzadors sobre la població indígena justificaren l’esclat d’una segona revolta d’al-Azraq. Les seues forces havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans promoguda per Jaume I l’any 1248.
Per una altra part, la resistència armada musulmana després de 1245 va posar de manifest la precarietat i inestabilitat del control cristià sobre les terres conquerides, sobre les quals era necessari promocionar una colonització que garantira el domini cristià del sud del país.
Els centres colonitzadors s’implantaren en les planes al·luvials, vora les vies de comunicació. En molts casos es va ocupar el mateix lloc o un lloc pròxim de què havien ocupat els musulmans abans de la conquesta, situant-se els musulmans fora de les muralles. De totes maneres, cal considerar que aquests vivien, normalment, en unitats aïllades (alqueries i aljames).
Aquestes (alqueries i aljames) van compondre una important font d’ingressos per a l’erari reial, però l’augment de la pressió fiscal, juntament amb la creació de nous assentaments colonials, provocaren un nou alçament general de les aljames l’any 1276 que va acabar fracassant l’any següent.
El període de 1280-1320 va ser de prosperitat agrícola i demogràfica a la Safor, experimentant un gran creixement demogràfic i econòmic fins al primer terç del segle XIV.
Durant l’edat mitjana, la possessió del Rafal-Sineu i l’alqueria de «la Palmera» (tal com s’anomena des de mitjan segle XV el Rafal Nacla, posteriorment es suprimiria l’article «la»), esdevingué una senyoria alfonsina (microsenyories amb jurisdicció limitada) i ja en el segle XIX, municipi amb terme propi, malgrat que el territori palmerí estava poc definit, de la mateixa manera que els altres pobles que formaven part del terme general de Gandia. En aquest sentit «no s’acostumava a senyalitzar fites, sinó que acostumaven a dividir per marges, séquies i altres elements. Això explica els entrants i eixints, racons i penínsules que formen part dels termes municipals actuals, com ara el de l’Alqueria de la Comtessa, que dóna la volta al de Palmera per incorporar un tros de Sotaia» (Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni).
En el següent plànol s’observa com el terme de l’Alqueria de la Comtessa envolta al de Palmera incorporant Sotaia. Institut Geogràfic Nacional.
El paisatge agrícola de Palmera al segle XIV i primera part del segle XV es va veure caracteritzat per les hortes de cereals, fruiters i hortalisses, regades per la séquia de Palmera, derivada de la séquia mare d’Oliva, sent la ramaderia una activitat complementària.
Mentre estigué vigent el règim feudal (segles XIV-XIX), Palmera es caracteritzà pel sistema de règim emfitèutic de propietat de la terra, encara que en el segle XVIII els senyors adquiriran la plena jurisdicció i convertiran Palmera en una baronia amb plenitud de drets fora del terme de Gandia.
En un llistat recaptatori del 1381, l’actual Palmera s’anomenava l’alqueria d’en Pere Desvalls, en honor al seu propietari, ciutadà de Gandia. Al costat es trobava l’alqueria d’en Sineu, junt amb l’alqueria que s’hi trobava a Sotaia.
En la dècada del 1420 tingué lloc a la Safor una transformació agromercantil que seria transcendental per a la història de la comarca, la introducció de la canyamel. En aquesta línia, en Palmera es visqué un canvi per tal d’adaptar-se als nous temps de la canyamel, fet que comportà la construcció en territori palmerí de nous trapigs o la transformació de les velles almàsseres olieres en modernes fàbriques de sucre. Mostra d’aquesta transformació són els 11 trapigs o molins de la canyamel que es podien trobar en: Bellreguard, Beniarjó, Piles, Rafassana, Guardamar, Miramar, l’alqueria d’en Sabot, Palmera i Gandia (Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni).
L’any 1442, Pere Andreu, ciutadà ric de València, és va autotitular senyor d’una alqueria, la dels Desvalls, ja bé per problemes econòmics i deutes d’aquesta família o per morir aquests sense descendència. Així, Pere Andreu li canvià el nom a la seua nova propietat; d’ara endavant, l’alqueria del Barranc o el Rafalnecle s’anomenaria «la Palmera».
Durant els anys següents, l’alqueria de la Palmera va ser comprada per diversos senyors, entre ells: Ascensio Morales i Miquel Albert, prestigiós professional de dret. Malgrat el poder de la família Borja al segle XV, que va adquirir quasi la totalitat dels pobles de la Safor, Palmera (Miquel Albert) i altres localitats com Rafelsineu, Piles i Benihamís, propietats de Guillem-Ramon I Pujades, romandrien fora de l’abast de la família Borja i, per tant, fora del Ducat de Gandia. La fortuna dels Pujades els possibilità comprar Palmera a Miquel Albert l’any 1489, quedant vinculades les terres de Palmera i Rafelsineu. Cal senyalar que aquesta família no tenia la propietat de tota la partida corresponent a Rafelsineu pel fet que l’any 1479 la dona de Pujades, Violant Tamarit, vengué una part de Rafelsineu (corresponent a la partida de la Vela, actual terme municipal de Bellreguard) a Joan de Balaguer.
L’any 1510, subsistien únicament com a illes microsenyorials les terres dels Pujades, l’alqueria de Tamarit (Guardamar) i Daimús, entre el ducat dels Borja de Gandia i el comtat d’Oliva, patrimoni dels Centelles.
Fou un temps de prosperitat demogràfica i d’expansió de l’agricultura de regadiu. Palmera, entre els anys 1488-1496 comptava amb 16 cases de vassalls, mentre que a principis del segle XVI (vespres de la Guerra de la Germania) disposava de 33 famílies de llauradors.
Durant els anys 1519-1522, es produeix a València un virulent conflicte social (Guerra de les Germanies). «Els agermanats» recelaven dels abusos de poder feudal (nobles i cavallers) i dels moros de la terra, els quals pagaren la ira dels agermanats, ja que aquests els acusaven de connivència amb els pirates que saquejaven la costa llevantina. El 14 de juliol de 1521, l’exèrcit «agermanat» procedent de València conquistà el castell de Xàtiva i es va reunir a Albaida amb «els agermanats» del Sud del regne. Es desconeix el grau de violència del saqueig de Palmera i Rafelsineu pels rebels, però consta que tots dos llocs van perdre la meitat de la seua població, de 33 a 17 cases. Els supervivents, considerats com a mers peons nobiliaris per part dels agermanats, van ser obligats a rebre el baptisme i convertir-se al catolicisme. Al cap d’uns mesos, la Germania va començar a ser derrotada, finalitzant el conflicte l’any 1522.
L’any 1522, la Inquisició espanyola va donar per bones les conversions forçades obrades pels agermanats i decretaren que tots els moros valencians haurien de ser considerats com a cristians nous (moriscos), però no com a musulmans.
L’arquebisbat de València disposà l’any 1535 que Palmera i Rafelsineu depengueren de la parròquia de Piles. Els cristians nous de Palmera havien d’anar a Piles tots els diumenges i «comportar-se» com a cristians.
En economia destaca l’aparició del cultiu del sucre. Se sap que Piles i Palmera produïen una mitjana anual de 1530 tones de sucre, principalment amb el treball dels moriscos de Palmera, la mà d’obra vassalla i barata.
Mapa de la Comunitat Valenciana amb la distribució de la població morisca a final del segle XVI.
Mitjançant un edicte l’any 1526, es va decretar la conversió de tots els mudèjars («aquell a qui se li ha permés quedar-se») d’Aragó i València, però, el 9 d’abril de 1609, els reis ordenaren un desterrament amb el pretext de posar fi a la situació de tensió creada per la seua presencia en alguns territoris (no s’ha d’oblidar la rebel·lió de les Alpujarras i la consegüent dispersió de 300.000 moriscos per totes les terres de Castella com a mesura preventiva i de seguretat. Davant aquest acte, Juan d’Àustria, germà del Rei, arribaria a afirmar:
«No sé sí se puede retratar la miseria humana más al natural que ver salir a tanto número de gente con tanta confusión y lloros de mujeres y niños, tan cargados de impedimentos y embarazos«.
En aquest sentit, Castella sempre va ser més intransigent en els mudèjars i moriscos que els regnes de la Corona d’Aragó. La comunitat morisca de València fou la primera afectada per està mesura a pesar del desacord de l’aristocràcia local davant l’eventualitat de perdre una mà d’obra qualificada.
La diàspora de la població morisca va començar el 30 de setembre del mateix any, quan els seus primers membres foren conduïts al port de València des d’on serien transportats al Marroc. Aquesta forçada emigració va seguir amb l’eixida dels moriscos d’Aragó i de Catalunya en 1610, i els de Castella, des de l’any 1611 fins al 1614. La seua expulsió va constituir la fi d’una presència àrab en Al-Àndalus durant nou segles.
Les causes principals de l’expulsió les podem trobar en els intents infructuosos de la seua conversió i assimilació (malgrat la seua conversió al cristianisme mantenien els seus costums i la seua llengua en privat). També s’invocaren raons de caràcter polític i militar, dificultats d’inserció i de competències en el mercat de treball.
L’expulsió dels moriscos va constituir un efecte de despoblació i un buit en el mercat laboral i de mà d’obra.
Uns 250 moriscos de Palmera i Rafelsineu (aquest últim quedaria completament despoblat) embarcaren cap al Nord d’Àfrica. El comte d’Anna, propietari d’aquests territoris, va concentrar els poc pobladors per refundar el poble de Palmera de nou i tornar a posar en marxa l’economia local.
Per posar-hi remei, en 1611 s’atorga la Carta Pobla de Piles i Palmera, contracte feudal de vassallatge entre el senyor (el comte d’Anna) i els seus vassalls (inclosos els nous colons). Palmera va ser repoblada també per mallorquins i catalans, que convivien amb famílies de cristians vells.
La carta pobla, carta de població o capítols de població dels llocs de Piles i Palmera, document que data del 29 de juny del 1611, és un contracte feudovassallàtic entre el senyor i els vassalls dels dos pobles, entre el comte i els pobladors vells i nous.
«A conseqüència de l’expulsió dels moriscos, el comte d’Anna, senyor de Piles i Palmera, i uns altres senyors de la zona tractaren de portar vassalls (valencians, castellans, mallorquins, genovesos…) per a reemplaçar la mà d’obra agrícola. Això no obstant, Rafelsineu quedà despoblat i Palmera reduïda a unes poques cases de colons nouvinguts. L’ocasió repobladora serví per a renegociar les condicions de vassallatge (pagaments de censos, particions de collita, jornals, etc). entre senyor i vassalls». Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni.
De l’any 1619 hi trobem la Segona Carta Pobla de Piles, Palmera i Rafelsineu. El resultat d’aquell acord queda plasmat en el següent document que adjuntem:
Segona Carta Pobla de Piles, Palmera i Rafelsineu (1619).
Després de la mort del comte d’Anna en 1620 i amb la crisi del model agrícola de la canya de sucre imperant en aquell moment, molts dels pobladors van emigrar, quedant reduïda Palmera a 18 habitants en 5 cases l’any 1622.
En 1646 comptava només amb 12 cases habitades (unes 40-50 persones). En 1654, Piles i Palmera eren propietat del comte d’Elda, Joan Andreu Coloma i Pujades, i la comtessa d’Anna, Elisabet Borja. Al voltant del 1663 ambdós pobles pertanyien al comte Carles Coloma i Pujades. A la mort d’aquest, el seu nebot Francesc Coloma-Borja (fill de Joan-Andreu Coloma, comte d’Elda i de la seua dona, Elisabet Pujades-Borja) heretaria els comtats d’Elda i Anna i, amb ells, la senyoria de Palmera.
L’any 1692, a la mort del comte d’Anna, Antoni-Ferran (fill dels comtes d’Elda, Joan-Andreu Coloma i la difunta Elisabet-Francesca Pujades-Borja), el seu germà Francesc Coloma, Pujades-Borja i Alpont heretà el comtat d’Anna i, entre altres feus vinculats a ell, la senyoria de Piles i Palmera.
Eren temps de bonança i d’eufòria agrícola (bones collites i creixement demogràfic) i per això, als llauradors els sabia molt greu partir collites amb els respectius senyors feudals, sobretot mirant com s’enriquien a la seua costa. Aquest sentiment de contrarietat es convertí en una mobilització d’un exèrcit de 3.000 camperols encapçalats per Francesc Garcia i Josep Navarro, donant lloc a la Segona Germania.
«en breves horas se formó un exército de gente, todos nuevos pobladores, de modo que, viéndose tantos juntos, con las armas en las manos, empezaron a intitularse «el exército de los Hermanados»».
El 15 de juliol del 1693 es produí la batalla entre rebels i soldats. Josep Navarro fou capturat, mentre que de Francesc Garcia no se’n va tornà a saber. Pel que respecte a Palmera, és molt probable que alguns dels joves participara en la marxa cap a Setla, lloc de la batalla.
El segle XVIII comença amb la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya (1702-1714), entre els partidaris de Felip V (botiflers), recolzats per França i Castella, i els de Carles III (maulets), recolzats per Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i la corona Aragó. L’alta noblesa i les jerarquies van ser en general amb la causa de Felip V, mentre que molts capellans i ordes religiosos mendicants van optar per la causa austríaca. Cas excepcional va ser el de Palmera, on es van unir amb la causa carlista els veïns i el senyor feudal, Francesc Coloma, comte d’Anna i Elda, de la família Coloma-Pujades, que va destacar com a partidari del candidat austríac en contra del que defensava la resta de noblesa de la Safor.
Tot això en l’escenari valencià i en el marc d’un conflicte d’implicacions internacionals (l’equilibri entre les grans potències); nacionals (la monarquia plural i foral, o l’absolutisme centralista), i socials (la promesa d’abolició o reducció de les prestacions feudals.
El conflicte té diversos alts i baixos però al final el 1714 es va imposar Felip V i l’aristocràcia botiflera (borbònica). La família Coloma va ser desposseïda dels seus comtats d’Anna i Elda, i exiliada. Palmera va ser incorporada al ducat de Gandia i les seues rendes destinades a altres senyors que havien donat suport a Felip V. Les rendes feudals van ser concedides durant anys al duc d’Atri, administrades per un grup de prohoms de Gandia. També els pagesos van patir represàlies dels guanyadors: incendis de les seues cases, embargaments i subhastes dels seus béns, multes, registres, allotjaments de castellans a casa seua, execucions i la incorporació de Palmera al terme de Gandia, des d’on s’administrava el senyoriu. Està situació de dependència del ducat i de predomini feudal va durar fins ben entrat el segle XIX.
Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni.
D’aquesta època són coneguts els «miquelets» de Palmera i d’altres pobles de la Safor. Aquests romandrien per les serres i els barrancs armes en mà boicotejant l’acció i l’ocupació de les forces borbòniques.
El juny del 1707, dos mesos després de la decisiva batalla d’Almansa i la consegüent derrota dels austracistes, Felip V de Borbó, mitjançant el Decret de Nova Planta, derrogà els Furs i incorporà l’antic Regne de València a Castella.
Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni.
Francesc Coloma morí a Barcelona. El nou senyor, germà de l’anterior, Josep Coloma, féu testament l’any 1721 i deixà les seues senyories al primogènit de Franscesc, Francesc II Coloma i Leiva. Aquest, l’any 1725, gràcies a un perdó atorgat per Felip V, recuperaria les terres desposseïdes de la seua família després de la Guerra de Successió. A la seua mort sense descendència, el succeí Gonçal Coloma i Arias Dávila, comte de Puñonrostro. A Gonçal el succeiria el seu cosí Diego-Lucas Arias Dávia i, després, el fill d’aquest, Francisco Arias Centurión, marqués de Casasola i comte de Puñonrostro.
En 1713, Palmera comptava amb 25 cases habitades (100-150 habitants). Després del conflicte va seguir un període de bonança econòmica en tota la comarca, especialment per l’expansió de les moreres (per filar la seda), que compartia bancals amb blat de moro, blat i arròs, a més de la ramaderia domèstica (ovelles i cabres). Aquesta expansió econòmica beneficiava principalment als terratinents i comerciants de Gandia i Oliva, que també es beneficiaven de l’arrendament de les rendes i el monopoli feudal pertanyent al ducat de Gandia, o als senyorius al seu voltant. L’entrada de les lleis castellanes i de nous impostos després de la Guerra de Successió va obligar els pobles de la Safor a definir els seus límits.
El terme de Palmera, tal com hui el coneixem, fou definit i amollonat el 1725, quan el comte d’Elda i Anna, Puñonrostro, després d’un llarg litigi amb el duc de Gandia (els burgesos de Gandia que administraven el ducat en nom de Lluís Ignasi de Borja (1716-1745) van tractar d’entorpir la seua emancipació). Després d’aquest litigi iniciat el 1734, Palmera passà a ser considerada baronia, és a dir, senyoria independent, segregada de Gandia (al voltant de 1750). En Palmera, durant el segle XVIII hi va haver també famílies benestants, com la de Blai Ferrer, o més endavant la dels Todolí.
El bon moment que vivia la localitat ve testimoniat per un acte sense precedents en la seua història: l’any 1744, l’arquebisbe de València Andreu Majoral visità la parròquia i confirmà dins l’església un total de 74 fills de Palmera, el 26 de setembre. L’església de Palmera era considerada canònicament com una ermita depenent de l’església de Piles, que estava per acabar.
Cap al 1780, el paisatge agrícola local havia assolit un cert grau d’esplendor; als pobles es respirava tranquil·litat, ben lluny de la situació de bandolerisme dels anys 1610-1720. L’any 1783, Josep-Joaquim Castelló deia el següent de Piles i Palmera:
En el mismo territorio que vamos describiendo está Piles, del conde de Puñonrostro, con ciento setenta y quatro vecinos. Y Palmera, del mismo, con sesenta vecinos. Estos once pueblos (emplaçats entre Gandia i Oliva) tienen su asiento en el llano; beven sus naturales de pozos y de las aguas del río de Alcoy, con las que riegan la mayor parte de sus términos. Cógese en las huertas trigo, maíz, seda, cáñamo, frutas y hortalizas. Los secanos producen trigo y otros granos, legumbres, vino, aceite y algarrobas.
Abel Soler, Rafa Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni. Cita a: CODINA, Juan (ed.), Descripción geogràfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos de Dn. Josef Castelló, de la Real Academia de la Historia (1783), Diputació de València, València, 2000, p. 221.
Durant el regnat de Carles III (1759-1788) s’assoleixen als 250 el nombre d’habitants en el municipi, època de màxima esplendor en l’àmbit internacional, destacant la creació del camí reial de Gandia a Oliva, actual Vereda Reial del Litoral.
En 1793, Antoni Cavanilles visità la Safor i deixà constància en el seu llibre Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, t. 2, p. 146.,:
En los campos de riego hay muchas moreras, que producen 2.000 libras de seda, y en las áreas trigos, maíces y hortalizas. En el secano hay muchos algarrobos y olivos, cuyos frutos hacen parte de los citados en el producto general de la huerta. Los pueblos de ésta más cercanos al mar son Daymús, de 85 vecinos; Alquería de Guardamar, de 26; Miramar, de 105, y Piles, de 245. Síguese luego, en una llanura hacia poniente, la Alquería de la Condesa, de 86; Palmera, de 52; Bellreguart, de 200; Rafelcoferm de 138, y, en la ribera del río, Almoynes , de 108; Beniarjó, de 141; Beniflá, de 27, y Potríes, de 44, en cuyo término hay hermosos mármoles negros. Además, en las raíces de los cerros están la Font d’en Carròs, de 260, y la villa de Oliva, de 1.206.
El segle XVIII caracteritzat per l’ascens demogràfic, relativa pau, escasses malalties, millora en l’alimentació, l’auge de la sederia, etc., entraria en crisi durant el primer terç del segle XIX. En primer lloc per les guerres napoleòniques i en concret per la Guerra del Francés (1808-1814), desencadenada arran de l’ocupació d’Espanya per l’exèrcit imperial napoleònic.
Aquest conflicte coincidí a més amb l’arribada de la Revolució liberal. Les Corts de Cadis aboliren el sistema senyorial de l’Antic Règim l’any 1811 i proclamaren la coneguda Constitució del 1812, «la Pepa«, que donaria lloc al Trienni Liberal (1820-1823).
El segle XIX ve marcat per la pugna amb el feudalisme. La terra posseïda pels mateixos agricultors a Palmera era molt escassa, de manera que molts treballadors es van especialitzar en l’arrieria, i les dones es van incorporar al mercat de treball, compraven porcs, els guisaven i els venien. La fi dels senyorius també va ser la fi dels monopolis feudals (forns, molins, etc.), i va oferir la possibilitat d’inversió als empresaris del terme. Palmera es va convertir en un poble de pagesos empobrits i jornalers, i rebost per pagesos acomodats dels pobles veïns. Tan sols hi havia 5 famílies autosuficients. L’educació en el districte escolar Piles-Palmera era impartida per una mestra a Piles.
En la dècada de 1850, l’economia va millorar a la comarca. La instal·lació de la fàbrica de la seda Llombard a Almoines l’any 1848 va coincidir amb el boom de l’exportació de la passa. El terme de Palmera es va omplir de ceps de moscatell i riu-raus. Els habitants de Palmera rebien el 35% de la renda total que produïa aquesta activitat. En 1867 es realitza la carretera general València-Almeria, contribuint a la millora en les exportacions de productes agrícoles.
Les guerres carlistes (foren tres, tingueren lloc al segle XIX com expressió militar del moviment polític carlí que al llarg del segle XIX sostingueren els carlistes (absolutistes), partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents, front els liberals, partidaris d’Isabel II d’Espanya) van minvar la població. En 1870, Palmera, comptava amb 310 veïns. Després de superar la crisi de la seda i transformar la seua agricultura cap al cultiu de la taronja, a finals del segle XIX es construeix la via Dénia-Carcaixent i fàbriques de seda a la Safor, fets que permeteren que la població augmentarà fins a arribar als 458 habitants en 1900. El paisatge al terme de Palmera estava caracteritzat pels camps de blat, regadius, tomaqueres, vinyes de moscatell i riu-raus, com els de Pura i de Cándido.
Durants els primers anys del segle XX estigué vigent el règim polític de la Restauració; sistema polític caracteritzat per l’alternança política de conservadors i liberals mitjançant el «pucherazo». L’any 1921 tindria lloc el desastre d’Annual (l’exèrcit espanyol cau front les tribus rifenyes) en el context de la Guerra del Rif al Marroc, que suposà un gran colp per al sistema polític vigent per les responsabilitats caigudes en el mateix rei Alfons XIII, propiciant la seua davallada i l’arribada de l’etapa coneguda com la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Durant aquesta etapa tingué lloc el boom exportador de la taronja, que donà feina tant als homes com a les dones que s’ocuparien dels processos d’envasat realitzats als magatzems. També es promogueren moltes obres públiques; Palmera es beneficià de les obres d’ampliació i millora de la carretera general de València-Alacant.
Durant la II República (1931-1939) s’instal·laria a Palmera Manuel Martí Peris «el Borrianero» que muntà un magatzem vora la carretera. Molt prop d’aquest es trobava la famosa licoreria denominada Destilerías Zafor, que produí el cèlebre licor «Flan». La licoreria i la casa modernista dels propietaris, adjacent a la fàbrica, propietat de la família de Josep-Maria Lorente i Alborch.
Destilerias Zafor
Amb la victòria del Front Popular d’esquerres a les eleccions generals del 1936 és desencadenà el 18 de juliol del mateix any el colp d’estat militar i la subsegüent Guerra Civil (1936-1939), que coincidiria amb l’esclat de la revolució social. L’any 1939 els sublevats obtindrien la victòria front el legítim govern republicà, afavorits per la important i abundant ajuda rebuda pel règim facista italià i de l’Alemanya nazi, implantant-se en Espanya un règim dictatorial en la figura de Francisco Franco.
La guerra i el període d’autarquia següent van suposar un considerable retard en el desenvolupament de la població. El 1950 la població de Palmera arriba als 540 habitants, destacant en aquesta dècada la creació al municipi de magatzems de manufactura de cítrics. En les dècades següents continua l’increment d’habitants, arribant a 564 el 1960 i 578 el 1970, només afectat per l’emigració de joves treballadors, principalment a França, que va arribar a ser del 17% de la població en 1966. En els anys 70 i 80 s’incrementa l’emigració cap a les dues grans ciutats veïnes, Gandia i Oliva, atrets per la mà d’obra necessària per als desenvolupaments de la indústria, el turisme i els serveis. El creixement de Palmera s’estanca, igual que la resta del món rural de la Safor. El 1974 s’elimina la línia ferroviària Gandia-Dénia, de via estreta, convertida a finals dels 90 en carril bici.
Els anys següents a l’arribada de la democràcia (1978), Palmera es beneficià de la reconstrucció de les escoles, de la millora del poliesportiu, dotat amb piscina municipal o de l’aigua potable (1988) i d’una nova Casa de Cultura inaugurada l’any 1989.
Fins als anys 90 no es registren nous creixements de població, coincidint amb l’obertura de nous carrers i la construcció d’habitatges unifamiliars (que s’ha incrementat en els últims anys), a més de la biblioteca pública i del consultori sanitari de nova planta. Les últimes dades disponibles a l’Institut Nacional d’Estadística del 2016 indiquen una població de 1.011 habitants. A aquest creixement ha contribuït la qualitat de vida a la població, per conservar característiques de nucli rural, afavorint un boom en la construcció d’habitatges unifamiliars, generalment adossades.
Palmera Turisme 