Cases del nucli históric

L’edificació tradicional al Nucli Històric és, generalment: planta baixa amb entrada o vestíbul i habitacions en primera crugia, menjador en segona i cuina amb annexos en tercera, pati descobert i estable o magatzem al fons; la planta primera es destinava a l’habitació; i la segona, en les escasses edificacions que la tenen, a cambra, andana o graner. La part principal de l’habitatge s’orienta cap al carrer, i la part del darrere es destina a edificació secundària, cotxeres, pati o magatzem d’eines, fet característic de l’arquitectura mediterrània. En l’actualitat, les cavalleries i combustibles de llenya gairebé han desaparegut, igual que l’emmagatzematge de productes agrícoles en cambres i pallers, apareixent noves necessitats, com el d’espai de garatge al costat de les edificacions. Malgrat això es constata un acceptable nivell de conservació de l’edificació, trobant-se en la seua major part en ús, s’ha optat sovint per readaptar les antigues construccions per condicionar-se a les noves necessitats.

En el Nucli Històric Tradicional es poden distingir les següents tipologies edificatòries:

“Cases de llaurador”, habitatges encara vinculats al món rural, del segle XIX i principis del XX, majoritàries en aquells temps al casc de Palmera. Estructurades en planta baixa (habitatge) i primer pis rebaixat on emmagatzemar les collites (l’antiga andana), amb dues o tres crugies i pati a la part posterior, sovint destinat a hort. Amb posterioritat, els laterals del pati destinats a les activitats agrícoles i de producció (magatzems, la cuina amb la campana de la llar de carbó, la caldera de llenya i galliners), es convertien en nous equipaments, com ara la cambra de bany a la segona meitat del segle XX. L’andana, a la planta superior, era el lloc indispensable en tota casa de llaurador per a l’emmagatzematge i l’assecament de les collites. Amb el temps solia convertir-se en habitatge de les noves generacions de la família. El pati de la part posterior de l’habitatge era el lloc on guardar el carro, sota el porxo de l’última crugia o en la quadra amb el paller. Darrere de la quadra, l’hort amb fruiters, per a l’autoabastiment de la casa, amb tarongers, llimoners, pruneres, o granades. Mostres d’aquest tipus són la casa de Vicent Barber, al carrer del Pou núm. 1, i la casa al carrer de la Séquia núm. 16.

P1010899

C/ Pou nº 1

Séquia 16

C/ Séquia nº 16

− “Cases burgeses”, promogudes per una classe mitjana i adinerada, més allunyada dels usos agrícoles. Aquests habitatges estan basats en criteris d’intimitat, comoditat i higiene. Als pobles com aquest arriba amb un cert retard (anys 20 i 30 del segle XX), i es limita a importar llenguatges decoratius a les façanes, d’estil eclèctic, mantenint l’estructura tradicional de la casa, generalment a “dos mans”. Mostres d’aquest tipus són les dues cases de la família Todolí, al carrer de la Séquia núm. 28 i 30, o la casa de la família Lorente, a l’Avinguda Jaume I núm. 1.

 

C/ Séquia nº 28 i 30 respectivament

Casa Lorente

Casa de Lorente, obra d’art eclèctic de la dècada del 1930. .Av. Jaume I nº 1.

La casa de Lorente està edificada en un espai d’eixampla urbana (Avinguda Jaume I nº 1). Es tracta d’una casa d’estil eclèctic característic de primeries del segle XX.

L’arquitectura eclèctica pren les seues arrels de l’arquitectura historicista, el que implicava una determinada actitud cap al passat.

El significat d’aquesta paraula (eclèctic) cal buscar-lo en l’antiguitat grega. Diògenes parla d’un filòsof que havia seleccionat el millor de les opinions de cada escola filosòfica creant l’escola eclèctica. Així la tendència a seleccionar o triar en el sentit apuntat rep el nom d’eclecticisme i per tant, la seua característica principal és la de combinar dos o més estils arquitectònics en una nova estructura.

El terme “arquitectura eclèctica” s’aplica també a la varietat d’estils que sorgiren al segle XIX després de l’auge del neoclassicisme.

“La casa consta d’una espectacular façana que combina elements historicistes amb elementes modernistes. A nivell decoratiu es fa una combinació d’elements estructurals amb elements decoratius en escaiola que proporcionen un cert dinamisme. Destaca l’emmarcat dels  buits amb motlures i decoració neorenaixentista rematada amb garlandes i caps de putti. Els motius modernistes venen determinats per les sanefes de traços mòbils pròpies del modernisme que recorren la façana de banda a banda a l’altura dels balcons i les finestres. Els finestrals de la planta baixa i els balcons del primer pis estan tancats amb una barana de foneria senzilla. Dues motlures separen clarament l’espai ocupat per la cambra que obri tres finestres rectangulars. Tancant la façana trobem un frontó que amaga la línea de la teulada. Està estructurat en una barana trencada per un frontó que obri al centre un ull de bou tancat amb foneria. La decoració del ramat segueix el mateix estil neorenaixentista de les plantes inferiors amb garlandes i motius vegetals.” Abel Soler i Rafael Jordà. Palmera. Geografia. Història. Patrimoni.

Pel que respecta a la distribució dels espais de la cases, generalment, cal distingir entre:

− “Cases a una mà”, més modestes i de menor amplada de parcel·la, generalment de jornalers. En una banda se situava l’eix de comunicació entre estades i en l’altra les habitacions principals. En Palmera solen comptar amb un balcó al primer pis, influenciat pels models urbans de la ciutat de Gandia. És el model d’habitatge més repetit en els carrers del Forn i de la Pilota (carrers més antics). La majoria d’elles han estat reformades a la primera meitat del segle XX.

− “Cases a dos mans”, amb major amplada de parcel·la i una mica més modernes, de principis del XX. Estructurades en planta per un eix central i tres crugies. L’entrada de la casa ens porta cap al pati, alhora que fa d’eix distribuïdor de les estances laterals. En el seu sòl es podien apreciar els carrils del tradicional pas de carruatges. A la primera crugia recaient al carrer s’acostumava a situar l’habitació de matrimoni. Era un de les estances amb el mobiliari més ric, regalat amb el dot de casament dels pares i heretat pels fills. La decoració d’aquesta estada incloïa habitualment sanefa de pintura mural a la part alta de l’habitació. A l’altra banda hi havia les habitacions dels fills. La segona crugia de la casa disposava, a dreta i esquerra respectivament, l’escala d’accés a l’andana i el menjador amb la llar. Sota l’escala d’accés al primer pis se situava el rebost, aprofitant la frescor del lloc. Al menjador es feia la major part de la vida. La tercera crugia solia ser inicialment una porxada del pati, pel que estava tancada per una porta. En ampliar-se la família, se separava la llar del menjador i la cuina, situant aquesta última en la tercera crugia, que dóna al pati. L’altra banda de la crugia es convertia en habitació pels nens.

Algunes cases disposaven d’aigua de pou a domicili, evitant haver d’anar a buscar-la a la font de l’Església.

En aquest sentit, al llarg de la segona meitat del segle XIX i primeries del segle XX es produeix a les ciutats un progressiu abandonament de la vida rural per un model de vida urbana. Aquesta nova ciutat d’eixamples i nous models constructius és promoguda per una classe mitjana i burgesa que farà indispensable la concepció d’una casa més acord amb la seua mentalitat i estil de vida. Un tipus de casa allunyat dels models tradicionals i basada en criteris d’intimitat, comoditat i higiene. Als pobles, aquests nous models constructius són importants amb retard (anys vint i trenta), i es redueixen en la majoria dels casos a la importació i vulgarització dels llenguatges decoratius “cultes” adaptats a cases que mantenen l’estructura d’habitatge tradicional.

Vegeu l’exemple de la casa de Lorente, reformada als anys trenta i localitzada a l’avinguda de Jaume I número 1. El lloc escollit pel seu propietari i constructor Josep-Maria Lorente Alborch, fou un espai d’eixampla urbana des de mitjan segle XIX amb la construcció de la carretera general (1866-1867), i millorada durant la dictadura de Primo de Rivera.

La finalitat de l’edifici, estructurat en dues plantes i la cambra, era la d’acollir l’habitatge dels pares en la planta baixa i, la casa del fill en la planta principal. L’accés al primer pis es fa independent des del carrer per la tradicional escaleta lateral. El més visible de la casa i que crida l’atenció del vianant és l’espectacular façana. La decoració segueix l’estil eclèctic de primers dels trenta del segle XX. La façana mostra una simetria dels buits sols trencada per l’entrada a l’escala lateral. En ella s’hi combinen elements historicistes amb elements modernistes.

En l’àmbit decoratiu es fa una culta combinació d’elements estructurals amb elements decoratius en escaiola que atorguen un cert dinamisme a la façana. Destaca especialment l’emmarcat dels buits amb motlures i decoració neorenaixentista rematada amb garlandes i caps de putti. Els motius modernistes vénen determinats per les sanefes de traços mòbils pròpies del modernisme que recorren la façana de banda a banda a l’altura dels balcons i les finestres. Els finestrals de la planta baixa i els balcons del primer pis estan tancats amb una barana de foneria senzilla. Dues motlures separen clarament l’espai ocupat per la cambra que obri tres finestres rectangulars. Tancant la façana trobem un frontó que amaga la línia de la teulada. Està estructurat en una barana trencada per un frontó que obri al bell centre un ull de bou tancat amb foneria. La decoració del ramat segueix el mateix estil neorenaixentista de les plantes inferiors amb garlandes i motius vegetals.

De l’any 1919 és el conegut xalet de Lola, una vil·la construïda per Batiste Escrivà, veí de Bellreguard i aleshores jutge de Palmera. Fou edificada ben a prop del magatzem de la seua propietat, posteriorment llogat a l’empresari Manuel Martí Peris. El xalet és una construcció d’estil funcional estructurada en dues plantes. Com a elements decoratius destriables tenim l’emmarcat de les finestres, les figures antropomòrfiques de la terrassa del primer pis, i la barana de gelosia calada que rematada de l’àtic. Com a element constructiu més important tenim la pèrgola que dóna pas a l’entrada principal i encarada a ponent. Aquest era el lloc principal on fer la vida en les caloroses nits d’estiu.

Xalet de Lola

Xalet de Lola. C/ Séquia nº 37.

El conjunt de la casa es completa amb un jardí mediterrani, ombrejat per palmeres i per un pi americà centenari. L’eixida al carrer està tancada per un enreixat de foneria, amb la porta del carrer directament comunicada amb la casa per un passejador. El conjunt del xalet ha sigut declarat recentment patrimoni municipal.

Les construccions més antigues en el municipi es realitzaven normalment amb maçoneria de pedra i terra, coberta a dues aigües de bigues i biguetes de fusta, i teulada de teula àrab sobre canyís, amb alers que sobresortien entre 20 i 40 cm del pla de façana. Les façanes generalment es revestien amb morter de calç i disposaven de petites obertures verticals en forma de finestres o balcons calats. Els murs és solien pintar de blanc amb calç, per dins i per fora.

L’elevat índex de renovació urbana en aquest Nucli Històric fa que siguen escasses les construccions de tipologies i sistemes constructius tradicionals. D’època més recent (segle XX) són bona part de les construccions del casc, realitzades amb murs de maó en façanes i més alleugerits o pilars a l’interior. El bigam seguia sent de fusta, encara que amb escairades més regulars i esveltes, i revoltons de maó massís. Augmenta la decoració en façana realitzada amb maons o revestiments formant motllures i pilastres per ressaltar la composició: els nivells de pisos, els buits de finestres amb marcs, el sòcol i la rematada o ràfec. Destaquen també les reixeries de forja en finestres de planta baixa i baranes de balcons, decorades sobre una base generalment de barrots verticals.

En l’actualitat, algunes de les construccions tradicionals s’han substituït per noves edificacions de tipologies diferents, o s’han reformat incorporant materials més recents (formigó armat, revestiments amb arrebossats de ciment i pintures plàstiques, fusteries d’alumini, canalons i baixants de PVC, fibrociment o elements prefabricats).

En un anàlisi tipològic de les característiques formals i compositives de les façanes en els edificis tradicionals, s’observen el següent:

– Composició general.

Els edificis més antics, realitzats amb maçoneria de pedra i fàbrica de maó reforçant cantonades i buits, presenten paraments llisos, una proporció baixa de buits davant de massissos i gairebé sense elements decoratius. La disposició dels forats és variable, encara que generalment alineats en vertical per motius constructius. D’aquests queden ja escassos exemples en el nucli urbà, havent estat substituïts en la seua major part.

La tipologia més comuna en el Nucli Històric actual és la de l’edificació de la primera meitat del segle XX, amb façanes de fàbrica de maó revestit i composició geomètrica i racional, amb buits alineats en vertical i horitzontal. Els usos per plantes es manifesten en façana, mostrant una composició tripartida, amb sòcol en planta baixa, cos principal amb els buits de major dimensió, de proporció marcadament vertical, amb balcons d’escàs vol sobre voladís de cant inferior al del forjat, i finestres menors en els escassos habitatges que compten amb segona planta (usada antigament com a càmera per als productes del camp), i rematada amb ràfec pronunciat. Bona part d’aquestes façanes es troben revestides amb morters i pintades.

– Buits en els murs.

Els buits en façana, com s’ha comentat, són generalment verticals i de dimensió reduïda en els edificis més antics, principalment per motius constructius, donada la dificultat en els murs de maçoneria per obrir buits importants sense comprometre la seua estabilitat.

Les construccions més recents presenten buits de major dimensió en façana, alineats en horitzontal i vertical. La seua decoració és més aviat escassa, limitada a marcs remarcant el buit, generalment d’origen més recent.

– Elements formals comuns.  

Sòcol. No es dóna generalment en les edificacions antigues més modestes, de mur de maçoneria, sent molt més freqüent en les més senyorials, i en les més recents de fàbrica de maó, amb aplacat de pedra ressaltant lleugerament aquest pla de la resta de la façana, o amb pintura de color fosc sobre arrebossat. Presenta generalment un metre d’alçada. Té una utilitat constructiva evident, evitant les taques d’humitat per capil·laritat en la base dels murs.

Marcs de finestres. No es donen generalment en les edificacions antigues més modestes, de mur de maçoneria, sent molt més freqüents en les recents o reformes de les antigues, remarcant les llindes o la totalitat dels buits. Els més senzills es realitzen únicament amb pintura, amb tons variables buscant el contrast amb el dels murs, i els més elaborats amb motllures lleugerament sortints respecte al parament dels murs, formant dibuixos de geometria senzilla.

Motllures de forjats. No són habituals en les construccions més antigues, que presenten murs llisos de rasant a cornisa, sense sortints. Es donen principalment en obres més recents, o intervencions recents reformant les façanes en obres antigues. En aquests casos, presenten decoració geomètrica d’estil eclèctic, amb sortints realitzats volant filades de maó vist, generalment revestits i pintats.

Balcons. Els més antics solen ser de forja, igual que les baranes, de reduït cant i vol, en ocasions sobre mènsules també de forja. Les baranes solen ser de barrots verticals llisos, amb motius decoratius en els més recents. Més moderns són els forjats en voladís i els miradors tancats d’obra, sobre llosa de formigó armat de més gruix.

Cornises o ràfecs de rematada. Realitzades normalment amb el vol de la teula sobre una o diverses filades de maó massís, sovint revestit com la façana i a vegades col·locant alguna filada a cartabó o sobre mènsules d’obra. Més rarament sobre les biguetes de fusta de la coberta en voladís. Les més recents, amb ràfec de formigó armat i motllures.

Motius decoratius. Es donen generalment en les reixeries de forja en finestres i balcons, i les esmentades motllures de forjats, marcs i ràfecs, d’estil eclèctic.

 

Anuncios